M'agradaria parlar del fenomen dels opositors, més que no pas de les oposicions en si.
És un món certament interessant, aquest de les oposicions. En la meva trajectòria vital, he anat aprenent que en el mateix procés d'opositar, un descobreix coses molt interessants i importants d'un mateix, que tal vegada no apareixen quant un fa una vida més estàndard.
Les oposicions solen posar al límit la capacitat d'esforç i la capacitat afectiva de les persones que les afronten: es necessiten moltes coses per atrevir-se i arribar fins al final amb unes oposicions: capacitat d'autogestió, capacitat de sacrifici i esforç, de mantenir la pròpia aposta davant la incertesa de no saber si el que un està fent va en la bona direcció, d'aparcar gratificacions i projectes personals, de suportar l'angoixa -sobretot la dels darrers dies-... Però sobretot, en la meva opinió, cal ser valent, ja que la majoria de les vegades ningú sap com sortirà l'aposta.
Sovint un s'ha preparat bé i ha donat tot el que tenia a dins, però els criteris del tribunal són inescrutables i llavors cal una dosi molt important d'esportivitat i de capacitat per contenir la pròpia frustració, quan un no sap com entendre aquests criteris. No entro a valorar les situacions manifestament injustes o irregulars que es poden donar, ja que no és l'objecte d'aquest article.
He tingut durant molt temps l'opinió, que pensava segura i immutable, que opositar era una pèrdua de temps, ja que no hi havia garantia. Un pèrdua temps de la vida per treballar i créixer personalment, i era interessant tenir la possibilita d'evolucionar en diferents situacions, feines i llocs.
Tot i que durant molt de temps aquest ha semblat un argument immutable, l'experiència m'ha portat a pensar, que per inversemblant que sembli, el fet de passar pel procés d'una oposició, encara que un no aconsegueixi la plaça que voldria, activa i mobilitza una sèrie de recursos i estructures, a les que tal vegada, un no tindria accés si romangués fent una vida més tranquil·la.
El procés d'opositar implica un repte, un desafiament personal que permet comprendre a posteriori coses molt valuoses d'un mateix.
És per això que dedica la meva admiració i aquest article als opositors que es juguen molt a una carta: encara que no surti bé en primera instància, mai és una pèrdua de temps.
És un món certament interessant, aquest de les oposicions. En la meva trajectòria vital, he anat aprenent que en el mateix procés d'opositar, un descobreix coses molt interessants i importants d'un mateix, que tal vegada no apareixen quant un fa una vida més estàndard.
Les oposicions solen posar al límit la capacitat d'esforç i la capacitat afectiva de les persones que les afronten: es necessiten moltes coses per atrevir-se i arribar fins al final amb unes oposicions: capacitat d'autogestió, capacitat de sacrifici i esforç, de mantenir la pròpia aposta davant la incertesa de no saber si el que un està fent va en la bona direcció, d'aparcar gratificacions i projectes personals, de suportar l'angoixa -sobretot la dels darrers dies-... Però sobretot, en la meva opinió, cal ser valent, ja que la majoria de les vegades ningú sap com sortirà l'aposta.
Sovint un s'ha preparat bé i ha donat tot el que tenia a dins, però els criteris del tribunal són inescrutables i llavors cal una dosi molt important d'esportivitat i de capacitat per contenir la pròpia frustració, quan un no sap com entendre aquests criteris. No entro a valorar les situacions manifestament injustes o irregulars que es poden donar, ja que no és l'objecte d'aquest article.
He tingut durant molt temps l'opinió, que pensava segura i immutable, que opositar era una pèrdua de temps, ja que no hi havia garantia. Un pèrdua temps de la vida per treballar i créixer personalment, i era interessant tenir la possibilita d'evolucionar en diferents situacions, feines i llocs.
Tot i que durant molt de temps aquest ha semblat un argument immutable, l'experiència m'ha portat a pensar, que per inversemblant que sembli, el fet de passar pel procés d'una oposició, encara que un no aconsegueixi la plaça que voldria, activa i mobilitza una sèrie de recursos i estructures, a les que tal vegada, un no tindria accés si romangués fent una vida més tranquil·la.
El procés d'opositar implica un repte, un desafiament personal que permet comprendre a posteriori coses molt valuoses d'un mateix.
És per això que dedica la meva admiració i aquest article als opositors que es juguen molt a una carta: encara que no surti bé en primera instància, mai és una pèrdua de temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario