martes, 11 de julio de 2017

Un lloc al món?

Fer-se un lloc al món exigeix sovint de molt d'esforç, i fins i tot patiment, per a desafiar elements que hem rebut del nostre entorn, principalment de la nostra família, però que tal vegada, no estan totalment d'acord amb allò que portem a dintre; i que en un moment donat, pot ser necessari que qüestionem per a poder continuar el nostre desenvolupament.

Una qüestió important és si durant la nostra vida hem pogut anar construint una orientació pròpia per a viure i construir un camí propi i personal.

La pregunta no és sense importància, ja que les conseqüències d'haver hagut de seguir, sovint de manera inconscient, els designis dels altres, en comptes del que nosaltres volem, solen ser molt doloroses i punyents, quan en algun moment, es fa evident la impostura que hem ofegat el més autèntic de nosaltres mateixos per posar-hi al seu lloc el que algun "altre" esperava de nosaltres.

Perquè moltes persones renuncien a desenvolupar la seva pròpia identitat i a ser ells mateixos quan aquest camí és clau per a dignificar la pròpia vida?

No a tothom li ha estat concedit el mateix espai i les mateixes possibilitats per a poder desenvolupar el que és propi. Hi ha persones, que quasi des del primer moment, són assignades a determinades funcions, rols i papers en la seva família, tal vegada dramàticament necessaris en algun moment, però que neguen la possibilitat de desenvolupar la pròpia singularitat.

Per això, habitualment, és tan difícil començar el camí de la recerca d'un mateix; requereix sovint deixar moltes comoditats, qüestionar i desafiar moltes coses que s'han esperat de nosaltres, i haver de construir-se un mateix les seves pròpies certeses, així com batallar amb les pròpies contradiccions: ja no ens valdrà allò que altres han desitjat, esperat o proveït per nosaltres. No sempre és senzill emancipar-se de qüestions que no podem, o no volem, deixar fàcilment.

Sovint el que podem desitjar, i l'inici del camí de les coses que podríem arribar a desenvolupar, no és quelcom que sapiguem de manera instantània i directa. Ens habiten anhels i necessitats, que encara no s'han articulat com cal, o que estan molt impedits per altres elements que impossibiliten que puguem apropiar.no d'ells, ja que precisament constitueixen elements de la nostra identitat.

Cal anar obrint camí, movent-se, tal vegada equivocant-se, per anar construint el que un vol de la vida. En aquest trajecte, sovint cauen alguns vels, de manera dolorosa, però molt alliberadora: som éssers finits, no ho podem tenir tot; la incertesa pot aparèixer a cada pas que donem, no hi ha garantia en els passos que donem, ni ningú ens la pot donar.
Les limitacions, incomoditats, o patiments, formen part de la vida de tots i no hi ha procediment que els pugui eliminar de manera absoluta.

Davant d'això hi ha qui es narcotitza mirant-se al mirall del jo (sempre joves, sempre feliços, evitant qualsevol incomoditat...) per no veure allò que no volem veure; o qui fa per afrontar aquestes mancances inherents al fet de ser una persona per portar-les de la manera més digne possible.

El nostre temps no és infinit, i buscar un lloc al món implica fer-se càrrec un mateix de moltes coses.

sábado, 1 de julio de 2017

Cadenas invisibles.

La gente sufre, a veces de manera insoportable, porque está atada por conflictos que no puede solucionar, aunque se atiborre de pensar, de darle vueltas a las cosas, de recetas psicológicas generalistas, o de pastillas.

A menudo, los conflictos que nos limitan en áreas importantes de la vida, no son susceptibles de ser solucionados de una manera tan racional, con un consejo al uso, con una recomendación general -que tanto pudiera servir para nosotros como para cualquiera, y en el fondo no es para nadie en concreto-. Será necesario un trabajo distinto; ir penetrando en los aspectos más desconocidos de la propia historia, y también, a menudo, derribando algunos mitos que hemos construido sobre nosotros mismos, sobre nuestro pasado y que operan como máscaras o armaduras que no nos permiten crecer.

Nos hacen sufrir cuestiones muy intrincadas y embarulladas en la propia historia personal, en la propia biografía. Es por ello que los consejos superficiales del tipo "psicología positiva", disfrutar de las pequeñas cosas, cambiar algunos hábitos, e incluso relajar el ritmo de vida, muchas veces ni siquiera "rozan" el núcleo de las dificultades que causan un sufrimiento que a menudo es lacerante y que impide el funcionamiento en áreas importantes de la vida, y que, de hecho, para que engañarnos, puede acabar con propia vida.

Ojala existiese un procedimiento inmediato y absoluto para terminar con el dolor y el sufrimiento, pero las soluciones verdaderas requieren de un proceso de elaboración y sobretodo, de la implicación de la persona que sufre, en querer ir descifrando y sabiendo con que tiene que ver aquello que le aqueja. Si terminar con el sufrimiento fuese tan simple como algunos quieren vender, no habría tanta gente teniendo que soportar un sufrimiento tan intenso. Hay un tiempo para ir descubriendo y un tiempo para ir elaborando y concluyendo cada asunto importante, no todo puede ser en el mismo instante.

No hay proceso de curación que no pase por un cuestionamiento y por una  indagación de los propios fundamentos, se trata de un camino donde uno mismo debe ir, con ayuda de un profesional, descubriendo soluciones personales a los propios enigmas y contradicciones.

Solo uno mismo puede ir deshaciéndose de esas cadenas invisibles, no hay curación posible desde fuera. Todo lo que se requiere para iniciar este camino es alguien que sufra y se haga preguntas acerca de ses sufrimiento.

Gracias.